Roma és una d’aquelles ciutats imprescindibles que qualsevol de nosaltres hauria de visitar almenys una vegada a la vida. Un lloc ple d’història als carrers mateixos, amb centenars de llocs on aturar-nos a fer-nos una foto o escoltar una bona llegenda de temps remots. Capital d’un dels imperis més poderosos que aquest planeta ha vist, la ciutat continua conservant avui dia aquest encant antic, especialment a la zona del centre, darrere de les antigues muralles romanes. Del temple del Partenó a la Fontana de Trevi renaixentista, de l’imponent Vaticà ubicat als afores a la màgia del preciós barri del Trastevere. Roma es mostra davant de qualsevol turista com una ciutat impossible de recórrer del tot, per més temps que intentem dedicar-hi. No obstant això, val la pena visitar-la, perdre’ns als seus carrerons, conèixer la seva història de primera mà i tornar, si cal, les vegades que calguin.
Hi ha una llegenda romana realment coneguda, que parla sobre el naixement de la pròpia ciutat. Totes les grans ciutats tenen un origen èpic i gairebé sobrenatural, que els conferia, al seu moment, aquest halo de misticisme indispensable. Roma no podia quedar-se enrere, i els historiadors de l’època van decidir adornar força la llegenda del seu origen, per fer que els bessons Ròmul i Rem fossin adoptats per una lloba. Segur que hauràs sentit aquesta història, perquè és tremendament coneguda. De fet, a l’escut de la Roma, un dels insignes clubs és de la ciutat, apareix la pròpia lloba orgullosa. La referència a la llegenda és a tot arreu a la ciutat, des de museus al mateix carrer. S’explica que Ròmul i Rem van néixer en pecat, fills de Rhea Silvia, una verge vestal que havia comès adulteri. L’encarregat d’acabar amb la vida dels nens va tenir pietat i els va llançar al riu Tíber. I allí els va trobar suposadament una lloba, que va estar alletant-los durant un temps fins que van ser adoptats per uns pastors. Molt bucòlica i fantasiosa la història, ia més amb una picada d’ullet a les prostitutes que a molts se’ls passa per alt…
Prostitució a l’Imperi Romà
Per entendre com era la prostitució en els temps de l’Antic Imperi Romà hem de deixar de banda els prejudicis moderns que puguem tenir. En aquella època, la prostitució era totalment legal, i es duia a terme amb el beneplàcit de l’estat, normalment a bordells. Les dones podien oferir els seus serveis sexuals sense cap problema, i no eren perseguides per això. Tampoc els clients, que anaven des de soldats a homes nobles, passant per qualsevol ciutadà que pogués pagar els serveis de les noies. Això sí, les prostitutes solien ser vistes, majoritàriament, com a fulanes i dones de mala vida. Eren esclaves, dones alliberades o noies pobres que havien elegit aquest negoci per pura necessitat.
No tenien drets i se les assenyalava com l’últim escalafó de la societat romana, com els actors i els gladiadors. No obstant això, el seu atractiu sexual era més que evident, així que la hipocresia d’aquella societat es feia latent en permetre aquests serveis, però marginar els que els duien a terme. A les llobes se les coneixia, de manera general, com a lupes. La paraula, en llatí, significa també lloba, i té un origen molt curiós que passarem a explicar tot seguit. Per això hem utilitzat en la introducció la llegenda de la lloba amb Ròmul i Rem, per evidenciar que potser qui va alletar els bessons no va ser un animal, sinó una humana. La seva pròpia mare, Rhea Silvia, podria haver estat considerada com a lupa després del seu adulteri. La llegenda la convertiria en una lloba per “netejar” la reputació i exalçar l’origen de la ciutat.
Com si es tractés de llobes
Les lupes eren prostitutes de carrer la majoria, i se les coneixia d’aquesta manera per la manera com atreien els clients. Tot i que el seu treball no estava penalitzat, moltes vegades havien d’amagar-se a la llum pública per no ser assenyalades i estigmatitzades. Per això, per cridar l’atenció dels homes, llançaven crits a la nit, molt semblants a udols. Això va fer que se les comencés a comparar amb llobes, animals que també duen a terme un ritual semblant. La relació va arribar a tant que a partir d’aquell moment, la paraula lupa va servir per designar tant l’animal com les treballadores sexuals, cosa que se segueix utilitzant ara com ara a Itàlia.
Les diferents castes
Encara que un parli de prostitutes de forma general, ja en aquells temps existien diferents grups i castes dins aquest negoci. Sol passar de manera habitual que quan hi ha una feina a la qual se sumen tantes persones, se les categoritza per trobar un cert ordre entre ella. Ja hem comprovat que les lupes romanes podien designar-se com a dones lliures o esclaves. Ser una esclava en aquells temps era el pitjor que et podia passar, perquè literalment pertanyies al teu amo i no tenies cap dret. El Dret Romà, tan avançat en altres qüestions, ni tan sols conferia l’estatus de persona a les esclaves. Eren béns, com a objectes, així que l’amo podia utilitzar-les com li vingués de gust.
Moltes eren forçades a ser lupes als prostíbuls oa les pròpies residències dels seus amos. Ells guanyaven certs diners amb elles, i en alguns casos fins i tot prestigi, per tenir les més sensuals i belles de la ciutat. Les dones lliures, per la seva banda, solien trobar a la prostitució una taula de salvació a la seva desesperant situació de pobresa. Pertanyien a famílies pobres o caigudes en desgràcia, i normalment treballaven tota la vida exercint aquests serveis. Finalment hi havia les meretrix, les actuals meretrius, prostitutes d’alt standing que solien servir els homes més poderosos i nobles. Quan aconseguien certa experiència es dedicaven també a la gestió dels lupanars, els prostíbuls de l’època, començant així amb una tradició que arriba als nostres dies.
La paraula lupanar
La paraula lupanar és utilitzada en el nostre idioma com un dels sinònims més populars per a prostíbul. Moltes vegades l’haurem llegit o escoltat, i ens deu haver semblat molt sonora, encara que no li hem parat gaire atenció al seu origen. Com ja expliquem a dalt, la paraula lupa significa tant lloba com prostituta en llatí. Els primers grans prostíbuls, ubicats a Pompeia, eren coneguts ja com a lupanars, una expressió que ve a significar “curada de llobes”. Aquest nom tan potent es va adaptar per a aquells llocs on es reunien les prostitutes, els llocs on duien a terme els seus serveis. Així ha arribat fins als nostres dies, amb aquesta dualitat màgica que uneix les llobes i les prostitutes en un mateix vocable.